La bruixa de la Catedral

A vegades i només a vegades, en  algunes esglésies i catedrals hi trobem  figures singulars i aquesta singularitat esdevé una llegenda. És el cas d´una de les gàrgoles de la Catedral.

Les gàrgoles són una mena de canals de pedra que, per la boca, escupen l’aigua de pluja que s’escola dels terrats i les teulades  i l’envien directament al carrer. Sovint , les gàrgoles, acostumen a representar persones, animals apocalíptics o éssers fantàstics.

A la catedral de Girona, les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra, amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper i pergamí a les mans, obre perpètuament la seva boca per vomitar les aigües de la puja. Aquesta singularitat, la de ser l’única figura humana entre totes els altres gàrgoles, li ha donat un caràcter misteriós que, amb el temps, ha generat una de les llegendes més conegudes de Girona: la bruixa de la Catedral.

Segons aquesta la llegenda, fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona que feia encanteris de bruixeria i  per mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i pedres contra la Catedral o aquells que participaven en una processó.

I un bon dia, durant la processó del Corpus,  mentre la bruixa apedregava el pas, es va sentir una veu misteriosa que deia  “pedres tires, pedres tiraràs, i de pedra et quedaràs”. La bruixa es va convertir en gàrgola de pedra, quedant enganxada i encastada en un dels contraforts del Claustre,  perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament  l’aigua de la pluja i, mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.